Els discursos polítics dels partits juguen a l’espectacle mediàtic i estètic. Convertir en transcendentals temes superflus i anecdòtics per tal construir un relat que en el que sustentar la seva posició. Focs d’artifici d’una política que se’n diu general, quan realment en podrien dir superficial. Una quota més a cobrir en la societat de l’espectacle que anunciava Guy Debord, que pugui respondre a les necessitats de connectar amb el món d’aquells que la contemplen.
Una distracció que ens amaga una batalla cultural i política exercida de forma constant i aclaparadora. Aquesta es dirigeix contra la principal resistència a l’expansió neoliberal, la comunitat. La individualitat avança, acompanyada de l’egoisme i l’aïllament social, per tal de dibuixar un món a l’abast de la influència exercida pel poder. Sense connexió amb les nostres veïnes, els discursos d’odi i depredació entren a les nostres vides. Per un costat assimilem els valors del capital, milions de persones sense recursos arreu del món aspiren i somien a esdevenir milionari, i per altra mirem amb por aquells que ens envolten. El dibuix que ens volen imposar és clar, la vida és una jungla de tots contra tots, i les desigualtats resultats de l’esforç personal.
És així com es fomenten campanyes criminalitzadores contra les més pobres, les immigrants, les dissidents sexuals, les identitats de gènere diverses, les okupes, i en general contra tot allò que surt fora dels paràmetres desitjats pel capital. Però aquests atacs ens mostren també el camí a recórrer de cara a combatre l’abans dels discursos de l’odi i la por. Buscar la seguretat col·lectiva a través de comunitats fortes. La resposta a un vell debat polític a l’esquerra, que sorgeix de manera espontània i natural.
En el passat els explotats econòmics es trobaven a la fàbrica o al camp, esdevenint la seva condició laboral l’eix en comú que els forjava com a col·lectiu, la classe obrera. Amb la reconversió econòmica capitalista a occident, el model productiu ha variat, forçant el debilitament de la identificació amb la classe. Aquesta a més ha estat reforçada per una ofensiva brutal des dels entorns culturals, dissipant aquelles identitats que posen en perill el poder.
El lloc comú des d’on bastir les resistències i projectar les alternatives al capitalisme és el territori. Els barris i pobles són els espais de trobada on unir les sinergies entre les desposseïdes. D’aquesta manera sorgeixen periòdicament moviments, que parteixen d’aquesta realitat, com a puntes de llança per la dignitat i els drets socials. Fa deu anys el 15M va arrelar precisament a les places, punt de trobada físics. I quan aquest va créixer es van desplaçar les acampades del centre als barris de les grans ciutats. De forma intuïtiva s’anava a fer política allà on es podia incidir de forma directa, formant part de la comunitat.
De la mateixa manera es pot observar en els moviments socials més importants que hem viscut en els últims anys a Catalunya, el procés independentista i la lluita per l’habitatge. Aquest últim ha fet un creixement importantíssim en els últims anys, tant a escala qualitativa, com quantitativa, amb origen en la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que va ser un dels col·lectius que més va créixer amb el cicle del 15M. Aquesta va acabar condicionada per interessos partidistes i el joc polític d’alguns dels seus militants més destacats. Les que menys es van veure afectades per aquesta deriva van ser justament les PAH’s que van sorgir en pobles i ciutats petites. Però del mateix sentiment de la PAH van començar a sorgir a partir del 2016 els sindicats de barri, un nou actor en la lluita per l’habitatge que posa el focus en els barris.
Aquesta estratègia ha fet possible una incidència molt més gran, creant cada cop més sindicats arreu del territori català, fins a arribar a barris i pobles on anteriorment no hi havia hagut cap moviment social destacable. Els sindicats d’habitatge han esdevingut eines importantíssimes a l’hora de vertebrar comunitat entre les classes més baixes, generant un orgull de pertinença a la classe i al territori al qual es pertany. Lluny de discursos sectaris i amb una pràctica pragmàtica, però combativa, han portat la lluita a sectors socials als quals els moviments socials no havien pogut mobilitzar. Generant un subjecte polític representatiu d’aquelles més castigades pel capital. Posar el territori al centre permet aglutinar la diversitat d’identitats existents a una societat sota un sol paraigües combatiu. D’aquesta manera es pot percebre com lluites aparentment diferents de la de l’habitatge s’entrelliguen en aquests pols de lluita que són els sindicats.
Un altre exemple on l’organització territorial ha pogut superar l’escenari de política institucional ha estat el moviment independentista. Un moviment de masses a Catalunya, però que els diferents partits havien pogut canalitzar. Això canvia amb el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Els partits majoritaris i la Generalitat es van intentar rentar les mans, donant la consigna a les organitzacions que controlaven de no forçar la situació. Però la ciutadania els va passar per sobre, amb un exercici d’autoorganització espectacular es va fer possible aquella votació, amb el sorgiment dels Comitès en Defensa del Referèndum (CDR). No només això, sinó que la força demostrada va fer que aquest evolucionessin i es multipliquessin per tot el territori, sorgint a la gran majoria de municipis catalans. Els CDR’s han estat un actor clau en la radicalització del conflicte portant-lo al carrer i polititzant una part de l’independentisme cap a l’esquerra transformadora. Aquestes estructures populars són les que durant el confinament van desenvolupar les xarxes de suport mutu per assegurar les necessitats més bàsiques de les seves comunitats.
En resum, en un moment en què part de l’esquerra es perd en lluites sobre identitats, el territori esdevenen un pol d’unitat i política real. Un espai on trobar-se a partir de la realitat local, amb capacitat de realitzar canvis que afecten la vida de les persones. I quelcom important, la de generar una identitat basada en una pertinença amplia i diversa, però partint de diferents opressions. En el territori es troba la lluita per l’habitatge, el feminisme, l’antiracisme, el sindicalisme i l’alliberament nacional, cada lluita impregnant a les altres i radicalitzant les pràctiques. Un camí per lluitar i un horitzó cap on caminar.
